Amicizia/ Cronaca (?) di un giorno normale [Testo catalano]

El vespre d'aquest dimecres, quan vaig arribar a casa meva, vaig veure una pilota que rodava cap a mi, era d'un noi, un veí que mai havia vist, o potser sí, però no li havia posat l'atenció necessària; com deia, la pilota rodava, semblava que el noi l'havia xutat i per això corria seguint-la. El que vaig fer va ser xutar la pilota cap on ell estava, o cap on ell venia.
La cosa és que, quan ell va recibir la pilota, la va prendre amb las mans i em va dir: "Surts a jugar? Com et dius?", jo li vaig respondre: "No, no puc ara: tinc feina. Sóc el Diego" i li vaig allargar la mà, per saludar-lo. Ell, content, em va dir "Em dic Miguel. Serem amics?".
La pregunta, barreja de ingenuitat i de sinceritat, formulada per un noi de menys de 12 anys, això crec, em va produir una puta sensació d'estranyesa respecte al tema de l'amistat. Li vaig dir: "Si vols", però tenint en compte que ell no tenia la més mínima idea del que representa tenir amics. M'imagino, però, que quan s'adoni de la complexitat de les amistats potser agraeixi haver tingut l'experiència d'una amistat amb mi, i no perquè jo sigui un exemple d'amic, sinò per altres raons.
Dic tot aquest petit rotllo per qüestionar-me sobre els amics i l'amistat i tot això. Vaia, no crec que pugui fer una disertació valiosa sobre el tema, però sol vull fer èmfasi en la situació recent d'amistats.
Considero que una de les coses més valioses de l'amistat és l'aspecte de l'agraïment. Home fa coses per ajudar els companys —els amics—, i no és que el faci per recibir un "gràcies", sinò que la seva actitud canviés, un tipus d'agraïment valiós. Això no passa. Crec que ells —els que es diuen amics meus— no tenen aquella decència o el que sigui (no sé com anomenar-lo).
Estan a punt de anar més enllà del límit, tot i que el meu és massa ampli i que creia haver viscut els pitjors moments amb aquests tòtils. No ho entenc: Jo no sóc així. Què voldran? [Sóc pacífic però no gilipolles]. Això em passa per pensar i voler amics com aquells dels que parlen The Beatles. (Ara me'n recordo d'un cas de "trolleo" a facebook originat per una persona molt reconeguda a l'àmbit dels estudis hispànics: escric qualsevol cosa en català al meu perfil, ell surt de troll; parlo de les meves experiències amb l'aprenentatge de llengües, ell surt de troll [però és un trolleo divertit...] —Una amica em va parlar de justícia poètica a la vida, diu que no existeix i vist el rotllo que us he dit, estic d'acord amb això. Però sempre estarem tractant de que hi hagi justícia, una justícia poètica sovint necessària.)

Dj de matinada

[Apèndix afegit dijous:
Escric en català per el menyspreu que tenen aquelles dues persones dels que parlo per aquesta llengua, sigui per burla sigui per molestar; estic segur que...
Una espècie de conciència em diu que deixi de parlar/escriure coses com les anteriors, malgrat siguin veritat... No dic més —de moment.]

Dj a la nit