Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
[En Ocho siglos de poesía catalana. Antología bilingüe, sel. y pról. de J.M. Castellet y Joaquim Molas, Alianza, Madrid, 1969.]
¡Oh, qué cansado estoy de mi
cobarde, vieja, tan salvaje tierra,
y cómo me agradaría alejarme,
hacia el norte,
donde dicen que la gente es limpia
y noble, culta, rica, libre,
despierta y feliz!
Entonces, en la congregación, los hermanos dirían
desaprobando: «Como el pájaro que deja el nido,
así el hombre que abandona su lugar»,
mientras yo, ya lejos, me reiría
de la ley y de la antigua sabiduría
de este mi árido pueblo.
Pero no de he de seguir nunca mi sueño
y me quedaré aquí hasta que muera.
Porque soy también muy cobarde y salvaje
y amo, además, con un
desesperado dolor
a esta mi pobre,
sucia, triste, desafortunada patria.
