Sota el teu cos vaig
cridar la mort de les meves trenes.
Soscavares. Vaig cantar
en ma sang la teva herència.
Era
l’autumne dels llops.
A les
secretes cruïlles
la nit
armava el sanglot
sota mil
flagells de vidre,
i l’esparracada
boira,
jaguda
sobre l’ampit
d’un pont
d’ombra tremolosa,
com una
vella florista
llançava
a les aigües somes
ses
violetes humides…
Era
l’autumne, a París.
La mort
duia esclops de plom
i túnica
de salines.
Dins el
salze de l’angoixa,
el violí del
plugim.
Dels
nostres cossos, amor,
s’alçaven
braços florits
que
conjuraven la por
de
brillant rostre de sílex.
Després
saltàvem tots dos,
ja fets
flama que ens unia,
a dalt
del blanc unicorn
que
portava el nom de Vida
en el
carrussel de pluja
de la plaça
sense lluna…
Enlaire
de Notre-Dame,
immòbils
gàrgoles fosques
a poc a
poc s’arrencaven
llurs
mascaretes de molsa.
Darrers
somnis. Roses pútrides.
El Sena
ofegava xiscles.
D’un
fanal de l’avinguda
penjava
un àngel de sidra…
En obrir
la porta estreta
de la
cambra tan llogada,
com un
estirat gat negre
el
silenci s’escapava…
I naixia
ta nuesa
al fons
del súbit espill,
des d’on
tota tu somreies
a la
joiosa bullícia:
els besos
meus que et voltaven
com
famolenca canilla.
Els nous
sols que jo adollava
dins ta
esglaiada corol·la
eren una
interminable
i lenta
síl·laba còsmica…
Sorgeixes
del record com la Deessa antiga
Tremolant, murmuraves:
«T’alces,
amat vermell, com àngel i discòbol
de
rosella instantània.
Un ferro, adés, dormia
al meu
ventre lunar. Com una humil guerrera
m’agenollo.
El teu cos: aurora de varec…
I ta boca
s’apropa: falcó de la muntanya…
De la
nuca al flanc neixo: m’amanyaga l’adàgio
de ta
llarga carícia, bèsties d’ambre i vent
entre les
meves cuixes, en el cup del meu tors
les
veremes del bes…
Brilles com un tronc
d’or,
un còdol,
un eixam.
O ja
caus!
Arbre…?
Pluja…?
Ets aigua, aigua que
lliga
l’anhelant
hamadríade a les negres arrels…!».
Era el
temps del teu cos d’estàtua i plenamar, oh forma dels meus ports,
oh jacent
adormida que tenies als peus una falç d’alabastre!
Et naixia
un déu fluvial a cada ull i flors cristal·lines envaïen l’estança.
Com un
alfabet d’esteles queien les meves mans damunt la teva sorra viva i la meva
boca huracanada et feia país i cant,
mentre el
teu somriure semblava el de la mar en el cel…
Era el
temps del ritual en mi, com el de l’ala en la dansa.
Quina submissió
d’escumes –les sibil·les unànimes!– quan des de l’ombra brotava el teu nu
lluminós!
Terrestrement
ignoraves la teva pròpia epifania, ja oblidada del blanc corn de la por
i de
l’hora trista de salze i llarga estalactita.
S’havia
esfondrat el teu talaiot, oh soledat de l’home!, i jo surava gronxat per la
marea d’ous d’or de l’atònita alegria,
mentre un
sol de ginesta cercava, amb mans de terrissaire, la deu del meu flanc.
Oh dona
d’alts fruits estivals i malucs que convocaven el pes de l’àmfora: jo havia
entrat en la teva sang com el déu blau que calmava la seva set en rodones
boques d’argila vermella!
Dona meva
de nu cantant i ungit de lluerna sarònica,
companya
de la meva gegantina tendresa:
per la
teva corona de vesc que esperava la meva podadora solar,
pel teu
somriure com un ou d’ocell en una bardissa,
per la
teva nuca de deessa cereal,
per la
teva por de flor d’ametller davant l’urpa del vent,
pel meu
nom en els teus ulls,
pel
sentinella de llet que dormia al llindar de les teves sines,
per les
Plèiades que gotejaven damunt la teva espatlla boscosa,
per
l’ombra del til·ler que escoltava en el teu ventre la remor dels llinatges,
per
l’aurora que acampava en la teva pell,
pel gemec
de la teva gola que anunciava l’explosió del càntic,
per la
joia noval del teu cos
de
sembrada, sembrada, sembrada,
sota la
meva mà de verd oficiant,
et reconeixia, amor…
El teu
rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa a la balança dels teus pits.
Dormies,
tacada pel vi del desig, amb un cansament d’Io errant,
i les roses
salines de les teves axil·les
eren com una rialla…
Els meus
ulls, purs d’innocència teogònica, et veien com una entortolligada xarxa
d’iris abandonada en una congesta d’alta vall…
I més
enllà del teu cos–
Un arc de
sols immòbils s’estenia sobre el món i al nord de la teva ànima s’alçava un
menhir de plenilunis…
Ajaguda
en un llit de quars allunyaves un vent mort de la teva gorja, mentre les
algues et posaven braçalets,
i
arribaven llaguts i besos, tendresa d’aigua i jonc, un silenci amb el seu
pont a l’esquena…
(Lluny de
l’esperit que filava el pus del seu descoratjament, la llum calcigava,
tentinejant, els trons precursors.)
Dormies,
mil·lenàriament, voltada de dies de coloms i arades, i davant el rou del teu
pubis s’inclinaven les esclaves falgueres…
(Allà, en
la penombra, un àngel de pistils mossegava les pàgines de farina del llibre
dels raigs.)
Oh
Magnífica, real i mítica, torre de mel, ona talada, horitzó tibant, font de
sabres de sol, terra floral ejaculada pel mar!
(La llibertat
per a la vida dormia dempeus, com una espasa embeinada.)
Dins la
teva cabellera somicava un èxode
de pallers i sofria l’alosa vertical…
(La
tristesa de la ciutat projectava sobre els murs crepusculars una ombra de
primala escorxada.)
Cremaves,
després del llamp, i en el teu naufragi
només se salvava l’anell del teu dit.
Lluny era
encara l’aurora de pit de daina que segellaria la meva boca profètica.
Cremaves,
tranquil·la,
sense
faula,
dormint
el perill nòmada de la cendra…
S’estimbava
el lli negre del cel, crinera de l’euga orba de la nit amb què t’embolcallava
com un
plugim salvador, oh destruïda i creada en la teva fi de lava llarga!;
i
després, amb mà artesana, polsava suaument les líquides cordes infinites per
acompanyar el meu cantussol,
que et
rentava de la nit d’amant, oh Esposa en la fulguració de la meva destra que
despullava l’estrella del teu front…!
Era un
autumne de boscos
com
hirsuts gegants de ferro
adormits
sobre la por de
l’última
mareselva.
Tenia el
color de l’alba
la molsa
del jaç de nuvis.
Els meus
ulls es despenjaven
de ta
trena a ta cintura.
Allaus de
rosella ígnia
bressolaven
el teu ventre.
Quin
rabent somni de sínia
es
vessava en ton silenci!
Tremolor
d’heura en ton rostre,
oberta
por de tes cuixes.
rodolaven
pels talussos…
Davant la
llum del teu tors
l’ombrívol
cérvol fugia.
Agafada
al banyam fosc,
la mort
xiuxiuava liquen.
Oh
l’arada de ma sang
a
l’encalç del coble obscur!
Pau. Roja
es tornava l’ànima.
No hi
hagué esquinçada túnica.
Fumejava,
en els rostolls
el
passat, sens llum de dos,
vers les
renoques estrelles.
De retorn
a les campanes
de
Roissy, en el crepuscle,
tu duies
lluna a les mans,
i
ametllers als ulls jo duia.
Era un
autumne de boscos
com hirsuts
gegants de ferro
adormits
sobre tambors
esquitxats
de sang eterna…
|
Bajo tu cuerpo llamé a la muerte de mis trenzas.
Socavaste. Canté en mi sangre tu herencia.
Era el otoño de lobos.
En las secretas encrucijadas
la noche armaba el sollozo
bajo mil flagelos de vidrio,
y la rasgada niebla,
tendida sobre la baranda
de un puente de sombra trémula,
como una vieja florista
lanzaba a las someras aguas
sus húmedas violetas…
Era el otoño, en París.
La muerte, zuecos de plomo
y túnica de salinas.
En el sauce de la angustia,
el violín de la llovizna.
De nuestros cuerpos, amor,
se alzaban brazos floridos
que conjuraban el miedo
de brillante rostro de sílex.
Después saltábamos los dos,
ya hechos flama que nos unía,
sobre el blanco unicornio
que tenía el nombre de Vida
en el carrusel de lluvia
de la plaza sin luna…
En lo alto de Notre-Dame,
inmóviles gárgolas oscuras
de a poco se arrancaban
sus mascarillas de musgo.
Últimos sueños. Rosas pútridas.
El Sena ahogaba silbos.
De un fanal de la avenida
colgaba un ángel de sidra…
Al abrir la estrecha puerta
de tan rentado dormitorio,
como un negro y estirado gato
el silencio se escapaba…
Y nacía tu desnudez
al fondo del súbito espejo,
desde el que toda tú sonreías
al alegre regocijo:
los besos míos que te rondaban
como hambrienta jauría.
Los soles nuevos que yo chorreaba
en tu espantada corola
eran una interminable
y lenta sílaba cósmica…
Emerges del recuerdo como la Diosa antigua
lo hizo un día del mar…
Temblando, murmurabas:
«Te alzas,
amado rojo, como ángel
y discóbolo
de amapola instantánea. Un fierro, ha poco, dormía
en mi vientre lunar. Como una humilde guerrera
me arrodillo. Tu cuerpo: aurora de algas…
Y tu boca se acerca: halcón de la montaña…
De la nuca al flanco, nazco: me amansa el adagio
de tu larga caricia, bestias de ámbar y viento
entre mis muslos, en el lagar de mi torso
las vendimias del beso…
Brillas como un
tronco de oro,
un guijarro, un enjambre.
¡Oh ya caes!
¿Árbol…?
¿Lluvia…?
¡Eres agua,
agua que liga
la anhelante hamadríade a las negras raíces…!».
Era el tiempo de tu cuerpo de estatua y plenamar, oh forma de mis
puertos,
¡oh yaciente dormida que tenías en los pies una hoz de alabastro!
Te nacía un dios fluvial en cada ojo y flores cristalinas invadían la
estancia.
Como un alfabeto de estrellas caían mis manos sobre tu arena viva y mi
boca huracanada te hacía país y canto,
mientras tu sonrisa parecía la de la mar en el cielo…
Era el tiempo del ritual en mí, como el del ala en la danza.
¡Qué sumisión de espumas –¡las sibilas unánimes!– cuando desde la sombra
brotaba tu luminoso desnudo!
Terrestremente ignorabas tu propia epifanía, ya olvidada del cuerno
blanco del miedo
y de la hora triste de sauce y larga estalactita.
Se había derrumbado tu talayote, ¡oh soledad del hombre!, y yo flotaba
mecido por la marea de huevos de oro de la atónita alegría,
mientras un sol de genista buscaba, con manos de alfarero, la fuente de mi
flanco.
¡Oh mujer de altos frutos estivales y caderas que convocaban el peso del
ánfora: yo había entrado en tu sangre como el dios azul que calmaba su sed en
redondas bocas de arcilla roja!
Mujer mía de desnudo cantante y ungido de lumbrera sarónica,
compañera de mi gigantesca ternura:
por tu corona de muérdago que esperaba mi podadora solar,
por tu sonrisa como huevo de pájaro en una tapia,
por tu nuca de diosa cereal,
por tu miedo de flor de almendro ante la garra del viento,
por mi nombre en tus ojos,
por el centinela de leche que dormía al umbral de tus senos,
por las Pléyades que goteaban sobre tu espalda boscosa,
por la sombra del tilo que escuchaba en tu vientre el rumor de los
linajes,
por la aurora que acampaba en tu piel,
por el gemido de tu garganta que anunciaba la explosión del cántico,
por la alegría noval de tu cuerpo
de sembrada, sembrada, sembrada,
bajo mi mano de verde oficiante,
te
reconocía, amor…
Tu rostro ya no cambiaba. Pesabas mi cabeza en la balanza de tus pechos.
Dormías, manchada por el vino del deseo, con un cansancio de Ío errante,
y las rosas salinas de tus axilas eran como una sonrisa…
Mis ojos, puros de inocencia teogónica, te veían como una enroscada red
de iris abandonada en una ventisca de altiplano…
Y más allá de tu cuerpo–
Un arco de soles inmóviles se extendía sobre el mundo y al norte de tu
alma se alzaba un menhir de plenilunios…
Tendida en un lecho de cuarzo alejabas un viento muerto de tu garganta,
mientras las algas te ponían brazaletes,
y llegaban laúdes y besos, ternura de agua y junco, un silencio con su
puente en la espalda…
(Lejos del espíritu que hilaba el pus de su desánimo, la luz hollaba, tanteando,
los tronos precursores.)
Dormías, milenariamente, rodeada de días de palomas y aradas, y ante el rocío
de tu pubis se inclinaban los esclavos helechos…
(Allá, en la penumbra, un ángel de pistilos mordía las páginas de harina
del libro de los rayos.)
¡Oh Magnífica, real y mítica, torre de miel, ola talada, estirado
horizonte, fuente de sables de sol, tierra floral eyaculada por el mar!
(La libertad para la vida dormía de pie, como una espada envainada.)
En tu cabellera lloriqueaba un éxodo de pajares y sufría la alondra
vertical…
(La tristeza de la ciudad proyectaba sobre los muros crepusculares una
sombra de primala desollada.)
(Ardías, después del lampo, y en tu naufragio sólo se salvaba el anillo
de tu dedo.
Lejos estaba aún la aurora de
pecho de gama que sellaría mi boca profética. Ardías,
tranquila,
sin fábula,
durmiendo al peligro nómada de la ceniza…
Se despeñaba el lino negro del cielo, crines de la yegua ciega de la
noche con que te envolvía
como una llovizna salvadora, ¡oh destruida y creada en tu fin de lava larga!;
y después, con mano artesana, pulsaba suavemente las cuerdas infinitas
para acompañar mi canturreo,
que te limpiaba de la noche de amante, ¡Oh Esposa en la fulguración de mi
diestra que desnudaba la estrella de tu frente…!
Era un otoño de bosques
tal hirsutos gigantes de hierro
dormidos sobre el miedo de
la última madreselva.
Tenía el color del alba
el musgo del tálamo.
Mis ojos se descolgaban
de tu trenza a tu cintura.
Aludes de amapola ígnea
arrullaban tu vientre.
¡Qué rápido sueño de noria
se colmaba en tu silencio!
Temblor de hiedra en tu rostro,
miedo abierto de tus muslos.
Y doce manzanas azuladas
rodaban por los taludes…
Ante la luz de tu torso
el sombrío ciervo huía.
Asida a las oscuras astas,
la muerte piaba liquen.
¡Oh la arada de mi sangre
al alcance del vínculo oscuro!
Paz. Roja se volvía el alma.
No hubo túnica rasgada.
Humeaba, en los rastrojos
un negro montón de estiércol:
el pasado, sin luz de dos,
hacia las viejas estrellas.
De vuelta a las campanas
de Roissy, en el ocaso,
llevabas luna en las manos,
y en los ojos almendros llevaba.
Era un otoño de bosques
tal hirsutos gigantes de hierro
dormidos sobre tambores
rociados de sangre eterna…
|